Els australians ACDC estan en forma

Tenia pendent fer la crónica del darrer concert al que hi he assistit. Va ser a l'estadi de Montjuic, al Lluís Companys. Vam arribar cap a quarst de deu i ja estaven els previs tocant, la veritat no vaig fer massa cas perquè estava tot ple i la feina era trobar una posició per 4 a la grada. Amb les entrades esgotades per més de 62.000 incondicionals que venien de diferents llocs però amb denominador comú...camiseta negre, texans i banyes de dimoni...

Va ser un concert increibles, els que repetien s'afanyaven a dir que per ells un dels millors. Per mi era el primer i kla veritat vaig flipar. Per les 4 pantalles gegants els veia la cara, una cara on es dibuixaba el pas del temps, després veies com corrien per l'escenari per una rampa fins un escenari col·locat al mig del camp i no t'ho podies creure. Angus Yang no va decebre, riffs de pura essència rock, solos al llarg del màstil i streptease fins mostrar el cul dels calçotets on posava ben clar ACDC. Un tren a l'escenari i una nina inflable amb grans glàndules mamàries van completar la nota còmica. ACDC va fer el seu primer treball al 1973. Un no s'adona de lo que han influenciat aquesta gent el rock, i la joventut de la nostra quinta i de quintes previes, fins que no és allí, al ben mig d'un concert d'ells, escoltant tots aquells riffs que més d'un cop s'han quedat grabats a la memòria.

Solo Angus Yang: (no us el perdeu els amants del guitarreo!)



Un cop havien tocat grans clàssics (Hells Bells, Thunderstrick, TNT, For those about to rock, Back in black, etc...) i fins i tot es van atrevir amb alguna cançó del nou, va arribar el temps dels bisos, quan Johnson va voler mostrar la seva samarreta del Barça amb el número 1, mentre sonaba Highway to hell. Al final comiat amb focs artificials i tots amb cara de embadalits cap a casa. Només una crítica que no sé si té a veure amb el grup o només amb la organització. ELs preus dins del camp eren totalment abusius, però per una altre cop ja ho sé...entrepà de casa sempre!!!

Highway to hell - Brian Johnson cantant amb la samarreta del Barça:

Concert de NOFX

El passat 16 de Novembre vaig assistir al concert dels grans NOFX a Razzmatazz. Concert amb gent fins l'entrada del lavabo per la gent que coneix la sala i podem dir que ple absolut per la gent que no la coneix. Els teloners van començar a animar la gent amb força estil i energia. Força bé els The loved ones tot i que les cançons es semblaven molt les unes a les altres. Després d'ells van arrivar els NOFX a un ritme relaxat però es van anar entonant ràpidament. Però qui són aquests NOFX?

NOFX és una banda californiana creada a l'any 1983 que et pot sorprende amb cançons punks, hardcore melòdic o reggae. EL seu nom deriva de una banda de hardcore de Boston anomenada Negative FX. El seu estil són cançons animades i catxondes on poden satiritzar sobre política, religió o racisme. Tot i que darrerament han començat a fer una forta crítica sobre el govern Bush. La formació actual està composada per Fat Mike com a baixista i cantant. Aquest home és el creador de la discogràfica Fat Wreck Chords que ha acollit a un gran nombre de bandes de hardcore. A les guitarres Eric Melvin i El Hefe que a part s'encarrega de la trompeta. El Hefe va entrar a la banda cap a l'any 1991 i sempre és una festa en si. A la bateria ja més amagat Scott Sellers. Entre la seva ja extensa discografia destaca el Ribbed, White Trash, Two Heebs And a bean, el Punk in drublic o el So long and thank for all the shoes.

Parlant ja del concert va ser un concert de pujades i baixades. Va començar força suau amb forces cançons que requerien la guitarra del Hefe el qual des del principi va estar saltant per l'escenari. Posteriorment i després de la cançó més llarga que té el grup (va durar 20 minuts) el concert es va aturar en diverses vegades degut a que l'Eric Melvin va arrivar en mal estat, no sé si per indigestió o per excès de suc de civada. Mentrestant, el Hefe o en Fat intentaven que el bon rotllo establert amb el públic des del principi no decaigués amb Murder the Government o fins i tot alguna versió de Bob Marley. Finalment després de un parell d'interrupcions i gràcies a l'ajuda d'un sanitari de l'ambulància de fora en Melvin va tornar aflorar i vam entrar en els minuts més trepidants del concert on van sonar grans clàssics com Linoleum, Kill all the white man, Stickin in my eyes, Leave it alone o Don't call me white.

Un concert d'alts i baixos, en absolut el millor que els hi he vist, però sempre seran grans i conectaran amb la gent com ningú! Una passada veure'ls en concert! NOFX forever!!

Aquí teniu un petit fragment....

Gorilla Biscuits in concert

Una de les grans cites del Hardcore de Nova York a Barcelona. Era el vespre del 26 de setembre del 2007. El lloc, una gran sala per concerts d'aquests tipus Razzmatazz 2, tot i que el preu de la birra el podrien revisar, és un concert de Hardcore no un dia normal de discoteca. Tot i ser un dimecres la sala es va omplir i amb una mitjana d'edat elevadeta.

El hardcore neix a finals dels anys 70 i principis dels 80. Els primers intèrprets són Bad Brains, Teen Idles, Middle class, The untochables o Black flag que tocaven un punk molt més ràpid que Sex'Pistols o The Ramones. Guitarres ràpides i ritmes de bateria accelerats eren els trets característics. A Nova York el Hardcore es va anar associant al moviment Skinhead degut a que les bandes de Hardcore del principi dels 80 estaven influenciades per el moviment oi!. D'aquesta associació Hardcore/Skinhead destaquen bandes com Warzone, Agnostic front o Madball. Aquestesbandes pioneres amb influències oi! i Streetpunk se les va denominar Hardcore Old School. Aquesta proximitat amb el moviment Skinhead va ser criticada entre 1985-1988, època dorada del Hardcore, per moviments de pensament positiu sobretot de la Youth crew de Nova York conformada per els membres de bandes com Youth of Today, Side by Side, Gorilla Biscuits, Bold.

Vam veure abans dels Gorilla un show molt enèrgic dels Cinder, els quals no els havia vist mai i em van semblar que estaven molt a la alçada de les circumstàncies. Temes potents i amb sentit. Després quan l'ambient ja estava caldejat i després d'esperar una miqueta van sortir els grans Gorilla Biscuits. Molts dels que estàvem al concert no esperàvem ja veure'ls mai, però sí...allí estaven després de 16 anys sobre de l'escenari i a Barcelona. Va ser un concert molt potent, se'ls va notar amb ganes des del primer moment i no van parar d'animar. Un tema darrera l'altre anaven sonant amb intensiat ferotge gran part de la seva discografia, no molt extensa però intensa. Una gran facilitat de connexió amb el públic el qual era partícep de les cançons en molts moments del show. L'escenari era un passadís de gent que anava saltant i els pogos es succeien un darrera l'altre. Van repartir aigua per tothom amb una mostra de solideritat amb el públic i alhora un desig de que el show no baixes de ritme i revolucions en cap moment. Cap al final paradeta no gaire llarga per no fer-se pesats i uns temes més de regal!! Aquesta gent estan en forma!

Ara només queda espera un show dels CIV...tant de bo!! Gorilla Biscuits thank you for a great show and see you soon!!